L’art d’enredar és la política.
L’art de matar és la guerra.
Quin art busques en aquestes lletres?
No el busquis, Irene, ha emigrat.
No pots plorar des del trenta-vuit,
l’Ebre desembocava roig. El teu cor,
una pedra des d’aleshores. No hi és,
malgrat batega l’absència dels germans.
La terra ja ha germinat, l’Alta i la Baixa.
Has tingut fills, néts i besnéts.
Has traspassat les portes del XXI.
Ets artilleria d’abans de la guerra,
forta i resistent, malgrat no lluites contra ningú.
La cara mostra els clots i la incertesa del que pot venir.
La tercera ja està aquí: freda, calculadora,
metàl•lica; devaluant el pes de la teva cintura.
El mercat t’esclata i es fa polsim. Els béns
no els pots tastar: és temps de fam.
La llengua paralitzada, raquítica,
i aquesta llàgrima que vol sortir,
que s’atura al nivell de la comissura dels ulls.
Irene, la crisi de valors que sofreixes
no és res comparat amb l’econòmica…
¿O era a l’inversa?
Mi mundo literario 