Núvols delirants omplen el pati,
en un racó, trista i solitària romans
a l’espera d’un nou xàfec,
una mirada nociva se’t clava…
I contra les mans i els peus
sembles un fardell d’insults
ningú escoltà els teus bramuls
que tremolen aterridors i fràgils.
Esguerrada com un nyap els brètols
t’abandonen sobre el terra moll,
la sang et regalima per les corbes
del teu vulnerable vestit, Wendy.
A l’aula, mirades indiferents i còmplices
dificulten l’estudi del curs,
muda respons quan et pregunten
i burles reiterades sorgeixen de la canalla.
Sóc el teu llapis implacable, que fas servir d’amulet
on escrius ratlles sinceres de negatives en les nits.
Una lletra confusa i trencada et surt de mi,
ziga-zagues d’ensurts desagradables.
Quatre línies nervioses de comiat deixes sobre el llit,
pedalejant surts pels camins coberts de fulles,
i neulida i defallida t’atures sobre el precipici,
tanques els ulls i aproximes un peu per saltar al buit.
I de sobte, un clam farcit d’esperança
una mà s’atansa, i amb les mans i els peus
una càlida abraçada d’amistat autèntica
que et fa estimar, esbatec d’alligança.
Mi mundo literario 