Coàgul de sang, vermella decepció
dintre del erm ventre
que ja no es dibuixa, gran desolació,
al sud del teu cor, un deliri tendre.
Decaus en la debilitat que dura,
al dors de l’ànima el dany que no s’atura
daltabaix que et desorienta
i et deixa perdre la il·lusió.
Malgrat tot, dues dunes dones d’aliment
a un altre petit que et demana,
la seva jove mare et reclama,
al nord del teu cor, un pàl·lid vent.
Dolors, dida decaiguda
entre la polsim dels estels
et regalaria una fulla perenne
que t’esborrés el dur dàtil del dol.
I el petit xucla i degusta la pàl·lida llet,
dolç nèctar de immenses defenses,
i ara, decidit s’adorm entre els teus pits
Endins del teu cor, un suau prec.
Ferma i dura, Dolors, ni l’espessa bromada
et desorienta del dràstic i canviant pensar,
enrere quedaren les corbes del dèdal,
i el constant diluvi de sang gestada.
I per fi, revifada, deixes créixer el petit
amb la teva blanca llaminadura
vincle càlid d’amor que no decreix,
i alçant el teu cor, un sospir de primavera.
Mi mundo literario 