¿Què esculpirà el temps
després d’una ruptura paral·lela?
Potser la pols ha permès teixir
pàl·lides pàgines privades,
on la pluja tot ho esborra.
Desmesurada la panxa, nou mesades
pugnen i palpiten per sortir,
disfressades dissimulen llargs patiments
i un pànic punyent i precís.
Nasqueres en un dia humit,
com una polpa, petita Paula,
amb els peus molls i les parpelles tristes,
Fores pubilla sense padró, en plena nit
pobra, sola i abandonada.
Amb el puny a la boca,
la teva primera paraula
caigué en un pou profund,
la segona en un matoll de punxes.
I, pessigada l’ànima, parlares precoç.
El temps amb breus pinzellades,
transforma el cos pueril i pinta corbes
fines i afruitades: els pits com pomes,
el pubis de préssec, malucs com peres.
Et perjuraren amor etern,
i sense contes de princeses t’enamorares,
Paula, fins i tot papallones volaren
com primaveres passatgeres perllongades
malgrat tot, no foren perdurables.
Mi mundo literario 