A totes les veus trencades per la violència silenciosa
Ena d’angoixa, Nina:
et diuen Nina.
Pupil·les brunes i brillants,
a cops opaques,
a vora invisibles.
Caminares entre laberints cegs i entortolligats,
entre corbes que no et trobaren,
ni et buscaren, ni saberen que existies.
Anells d’espurnes com llances que s’apaguen,
sang que neix on s’acaba la teva sang,
i aturant-se el temps,
ningú escoltà el teu crit callat.
Malgrat queda la teva nineta,
flor en penombra,
tan interna, tan tancada,
tan tímida i silenciosa,
buscant la remor de les teves sines trencades.
Ombres desdibuixades arriben de sobte,
sorpresa, ulls clucs, primer balbuceig,
veuen unes nines tendres com les cireres.
Al primer raig de llum
ja ets notícia, Nina,
la teva imatge interromp la pantalla,
als cinc sentits còmplices
dels qui no van voler ajudar-te.
Mi mundo literario 