Els ulls lliscaven lliures, llepant les lletres dels llibres. Eren dos llumins encesos, estels brillants i vius, que encenien el rostre. De sobte, un raig de sang apaga un llumí. És negra nit. L’absència és una taca d’oblit, dos lliris blancs ploren les galtes. A la llar, Llúcia, ja no és el mateix: el mirall reflexa un buit de sensació imagines colors que no tornaran, I, a les palpentes, traces l’òptica paral·lela. que xoca contra un costat de tu. Un costat que existeix malgrat no veus ull dret obert, les coses que t’envolten. En solitari, tres punts màgics s’esborren I descobreixes la bidimensió al conduir. Ara llegir és complicat: formigues diminutes ballen la dansa de la llum apagada I amb els dits ressegueixes un camí pla i suau com el teu vestit de lli. Llúcia, la meva lletra tremola quan no somrius a la vida, quan et fito des de la cruïlla on em trobo. El meu esperit lloa el teu encant borni, allarga’m la mà i abraça’m.
® Helena Sauras Matheu
COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «LLÚCIA» DE CORBES DE SANG:
El poema s’estructura en sis estrofes desiguals.
El poema tracta el tema de perdre part d’un sentit, concretament el de la vista, i superar-ho. Adaptar-se a les adversitats de la vida quan aquesta et pren.
Treball del fonema palatal “ll”.
El poema comença amb la descripció dels ulls de la protagonista, abans de sofrir cap mal, que lliscaven lliures i amb la sinestèsia i al·literació “llepar les lletres dels llibres” (llegir). Els compara amb dos llumins encesos.
Però, de sobte, perquè molts de mals apareixen així i sense avisar, la segona estrofa explica com va aparèixer aquest mal i el què va fer. Una gran hemorràgia va apagar un dels llumins. En compte de plorar els ulls, ploren les galtes, en aquesta absència que li ocasiona la pèrdua de part de la visió.
A la tercera i quarta estrofa el poema explica què li ocasiona a la Llúcia aquest buit de visió: marxen els colors, xoca contra un costat al caminar, se’n van les tres dimensions (tres punts màgics s’esborren) i apareix el món bidimendional (dues dimensions).
A la quinta estrofa, aquest ulls ja quasi no llegeixen perquè és més complicat. Les lletres les compara amb formigues, perquè costa més distingir-les i s’han fet més petites (“diminutes”). Intenta llegir amb els dits, però no se’n surt, perquè amb aquest llibre és pla i suau com el seu vestit de lli, i no està adaptat al Braille.
A la sexta estrofa és quan el jo poètic s’implica quan veu a la Llúcia trista i sense somriure a la vida. Mentre escriu el poeta, la seua lletra tremola. Aquest jo poètic lloa el seu encant borni, intenta veure coses positives en ella i que ho superi, i li diu que li doni la mà i l’abraci.
Mi mundo literario 