Maria Rosa, escrita per Àngel Guimerà i estrenada l’any 1894, és un drama en prosa passional dels més representatius d’aquest autor on es fonen elements romàntics i realistes.
Guimerà crea una sèrie de personatges que acompanyen els protagonistes durant tota l’obra formant una mena de cor que ens recorda les antigues tragèdies gregues ja que el seu paper és fonamental en la història que ens ocupa. Aquest grup de personatges no principals està compost pel Badori, el Calau, el Quirze, la Tomasa i el Gepa. Són els obrers d’una carretera inacabada, analfabets i humils que actuen de narradors situant-nos a l’acció de l’obra. En les primeres escenes, gràcies a ells coneixem els protagonistes a l’actualitat: la Maria Rosa (“És que n’hi passen unes a la pobra1”), l’Andreu (“Ves si a mi m’agafaven com a l’Andreu i em portavem a Ceuta…2”) i el Marçal. Per a situar-nos al passat, utilitzen l’interrogatori per a què el Marçal ens expliqui la història de la mort del capatàs i l’acusació que cau sobre l’Andreu.
En nombroses ocasions el Gepa augura el que succeirà i conforme va avançant l’acció les seves sospites es confirmen cosa que fa que el públic estigui atent al que va anunciant aquest personatge (“que jo em penso que ja voldria que l’Andreu fos mort per casar-se amb la Maria Rosa3”, “i si fos mort?4”, “quan més va, més sospites en tinc d’aquest5”).
Aquest cor també actua com a unificador formal entre els diferents actes. L’acte I s’acaba amb la lectura de la carta que anuncia la mort de l’Andreu però ens podem fixar com el Xic i el Calau, desdramatitzant l’escena, avisen els altres de que al costat estan pagant la quinzena i d’aquesta manera es baixa el teló. A l’inici de l’acte II, en Quirze i la Tomasa ens informen que ja han passat quinze mesos de la mort de l’Andreu i de la malaltia que arrossega la Maria Rosa degut a aquest fet. L’ amor que la Maria Rosa sentia pel seu marit no s’ha extingit però poc a poc va experimentant un canvi que la turmenta com li confessa al seu germà: “Jo vull ser tota de l’Andreu fins que em mori. Doncs, per més que faig, el record d’aquest pobret s’esborra, s’esborra, i ve a posar-hi un altre home!6”. Aquest home és el Marçal i ella ha de lluitar pel desig de ser posseïda per ell que li va creixent dia rere dia com ho relata en aquest somni: “que la nit passada vaig somniar … que en Marçal era el meu marit (…) Ell no sé que ha vist en mos ulls que ara al plegar, de cop m’ha agafat pel cos i m’ha volgut estrènyer! (…) que aquell refrec i aquell alè que sentia eren els mateixos del somni! (…) que fins avui he pogut fugir d’en Marçal, que m’encén tota, que em xucla com la serp… que no sé per què em sembla que hi ha en ell un mal home; i amb tot, me n’hi aniria com… si jo tingués molta set i ell fos aigua7”.
Per una altra banda, tenim el Marçal que manifesta des del primer acte la necessitat de posseir la Maria Rosa com si es tractés d’un objecte: “Quan la Maria Rosa siga tota meva8”. Aquesta obsessió de possessió desencadena violència quan veu en el Badori un rival. Fingirà que el Badori l’ha ferit per a què la Maria Rosa el deixi entrar a la seva cambra i un cop a dintre farà el possible per a què el cor actuï de testimoni de la seva presència. Això el portarà al matrimoni amb ella en el tercer acte i, a un desenllaç tràgic durant la nit de noces. La Maria Rosa lliga caps a partir dels comentaris del Gepa “Brindo perquè en Badori no se’n pensi una… i perquè per poder-se casar amb el temps amb la Maria Rosa no tregui del mig an en Marçal9” i decideix parar-li un parany al Marçal per a què confessi. Un cop aquest ha confessat, dominada per un atac de follia, l’assassina i venja així la memòria de l’Andreu.
En conclusió, Maria Rosa no hagués estat possible sense la presència d’aquest cor de personatges clarament humanitzats i ben caracteritzats amb poques pinzellades. Al llarg de l’obra desenvolupa varies tasques que anteriorment hem esmentat; malgrat no haver pogut impedir la força del fat en l’última escena, es converteix en una espècie de consciència col·lectiva de l’espectador.
Mi mundo literario 