Eva sent un nou amor
latent en son cor.
Agafa una blanca margarida
i espera impacient l’horacle:
_Si m’estima
mon cor esclatarà
enmig de flames enceses
que brillaran més que els estels!
_Si no m’estima
mon cor s’arraulirà
enmig de fosques solituds
que glaçaran mons passions.
La margarida sent que la vida
l’abandona en el paradís,
l’aroma mort en l’aire,
i el silenci és absolut.
I què n’és d’absurd l’amor,
¿Què en sap d’ell una flor?
Eva sent en l’ànima el pecat
car la bellesa ha mort en ses mans.
Mi mundo literario 