Quants cops m’ha donat la vida. He fet tants intents per reconfortar-me que ja no recordo de quin color son les meues ales. Quan veig aquesta fotografia a l’estudi de la torreta, em trasbalso per molt que intenti somriure i aparentar ser forta o apartar-li la mirada. La seua absència es va convertir en un llac sense fons, i també la seua doble vida, la que em va ocultar fins que ja va ser massa tard.
El corrector, que es diu Arnau, ja fa hores que se n’ha anat amb totes les meues ficcions inventades sota el braç per no reconèixer que mai he pogut suplantar-lo.
La sang em bull per dintre i sento que la ràbia em puja des de les galtes a les mans i tinc por de no saber controlar-la. He estat apunt de desfer-me de totes aquestes ficcions moltes vegades, fer miques aquests fulls o cremar-los directament a la xemeneia. De fet, el foc purifica i ara ho necessito. Si no ho he fet mai, és perquè conservo l’esperança com un llumí etern de què potser hi hagi una mica de valor literari entre les meues línies. O potser és que em mena un tipus de vanitat de la que no em sé desfer.
Realment em puc mostrar tal com soc als altres, sense la màscara i cuirassa que m’he fet a mida? He tardat molts anys en construir-la i donar-la per acabada. Tants anys m’ha costat que crec que no és convenient enderrocar-la. Ho penso mentre torno a anar al lavabo i comprovo que m’ha tornat a venir la menstruació. Obro una compresa i ja no respiraré tranquil·litat en tot el dia. Potser aquest sigui l’últim. Cada mes, me’n queda un menys i perdo oportunitats. Què esperaves si sempre has pres precaucions? Amb l’Arnau també, evidentment, amb aquest home desconegut, que ja no ho serà tant a partir d’ara, perquè imagines que pròximament comentareu els teus escrits entre cafès i melindros.
A la teua mare també li va passar. Segons la seua versió, va tardar molt fins que va tenir la notícia de que estava embarassada de tu. La recordes pensant en una gran divinitat que per fi li havia fet cas. Quantes espelmes es van fondre fins que va aconseguir el seu propòsit i les que van continuar cremant per tal de donar-li les gràcies un cop ja havia nascut. Quan penso en ella, un sentiment de bondat m’omple i la ràbia es desinfla mentre les narius se’m contrauen. Després m’entra una pena tenyida de marró. I torno a anar al lavabo a evacuar.
«Ets així de fràgil, Eulàlia». Sento la seva veu, molt greu i masculina, dintre del meu cap. M’ho va repetir tantes vegades que m’ho vaig acabar creient. No vaig trobar consol en cap abraçada mai més. Aquells braços infinits de tan llargs i que m’envoltaven van acabar per tornar-se freds fins que van desaparèixer. L’abandó es va fer patent durant els primers anys d’escola. Un dia ja no em va venir a buscar més i em va quedar un gust tan agre per no poder recordar ni tan sols un comiat, ni una discussió, ni una paraula pronunciada a destemps. La casa on vivia també es va convertir de sobte en freda i silenciosa
Quants nois vaig necessitar per retrobar aquesta sensació perduda? Com un miratge, ells m’abraçaven i jo em deixava fer. Mai la vaig trobar. Una tarda obscura de principis d’hivern vaig saber que havia mort definitivament i mai més tornaria. Uns homes freds i sense gens d’empatia van venir a casa a avisar-me que l’havien trobat assassinat en una casa aïllada, però prop de la ciutat on vivíem la mare i jo.
Una cremor va començar a estendre’s dintre meu, des de que vaig trobar entre les seues pertinences aquesta fotografia, que em vaig quedar com si es tractés d’un gran tresor, l’única que conservo d’ell. El meu pare no es deixava mai fotografiar, perquè pensava que l’ànima quedava atrapada i, una vegada presa, era impossible de tornar-la a adquirir. La vaig emmarcar entre plors, corpresa, i vaig pensar que en la seua mirada hi havia una mica d’estimació, aquesta sensació que ens va costar compartir de sempre. Mai he sabut qui era l’autor o autora d’aquell retrat, però imagino que devia ser altament estimat pel meu pare, per això s’entreveia aquella mirada tan dolça i a la vegada tan prohibida.
Poc després de saber aquesta notícia tan fatal, va venir la mort de la mare, una malaltia no vista a temps i fulminant. Aquesta pèrdua fou la més dolorosa i insuportable de la meua vida. Mai havia evacuat tant.
I després, va aparèixer ell, el meu exmarit que em va demanar al cap de poc de casar-nos. Un temps de calma que vaig mantenir fins que ens vam cansar del nostre matrimoni. Jo abans que ell, però no va marxar de casa fins que ja s’havia apagat tot. Quantes cendres i falta de seguretat, mare meua, que fins i tot anava a la nova perruqueria de la Jenny a provar nous pentinats per sentir-me una mica infidel i oblidava així la Pepita, la meua pentinadora de tota la vida i companya de grans laments. En ocasions, m’agradava ser entremaliada, perquè és una pugna en la qual per uns instants soc actriu de meu propi jo. És una sensació fabulosa quan la experimento, on tinc el poder de canviar-me.
De quan en quan, pujava a la torreta i em retrobava amb les meues ficcions, aquestes que havia escrit mentre pensava que el meu pare seguia viu en algun indret, que la seua doble vida era també una ficció. Que mai havia enganyat la mare, que la nostra vida no era una mentida, que aquell home que em buscava ho feia, perquè li despertava desig, i no per dir-me que tal volta era el meu germà i que ens havíem de fer proves d’ADN per comprovar-ho.
Quants cops, Eulàlia: el divorci compartit, la posada en venda de la torreta, els fills que mai he tingut, l’aparició d’aquest germà que em reclama part de l’herència…
I ara penso en aquesta mirada que m’ha despullat des de fa tres nits de l’Arnau, que em corregirà les meues ficcions. Penso quanta realitat hi ha entre elles mentre ho disfressava de procés creatiu. I ara tinc vergonya de que l’Arnau sàpiga més de mi que jo mateixa. Mai s’hauran endinsat tant dintre meu com està apunt d’ocórrer. Ni tan sols la Laia s’ha atrevit a fer-ho, i això que em fa el llit, i coneix la major part de les meues intimitats, i la roba que uso per a cada ocasió. Té traça amb la planxa i està aprenent a servir-me el cafè tal i com a mi m’agrada, i sobretot sap ser discreta. Decideixo que, si el destí m’és benèvol, li apujaré el sou d’aquí tres mesos.
Ara que l’Arnau sabrà els meus secrets, possiblement repetim el nostres encontres sexuals. I si és així, li hauré de donar més temps lliure a la Laia… O potser no, probablement s’allunyi i comenci a córrer. I un cop hagi donat els primers passos, continuarà una carrera pel món tan infinita com les meues cames. No voldrà saber més, perquè ja n’haurà tingut prou i s’apartarà i estarà tan lluny de mi, com una distància sense fons, en aquest llac d’absències i dobles vides.
® Helena Sauras
Mi mundo literario 