Mi mundo literario

Las creaciones literarias bilingües de Helena Sauras

Tinc un replec de records que retinc enmig de la turmenta que m’ensenya a viure. I no me’n vull desprendre, perquè fer-ho, implicaria acceptar que he aprés a oblidar. I no en sé ni en vull aprendre. Si ho arribés a fer, seria com perdre els orígens, despendre’m de l’enuig i renunciar a que mai has existit.

Amb el record, puc anar d’un lloc a un altre sense arribar a moure’m. Això tampoc puc fer-ho. Tan simple com aixecar uns braços, com alçar les cames per poder caminar. Fa anys que em vaig abandonar al llit dels impossibles.

I el cap el tinc clar com el cel d’aquest poble on m’he retirat a passar els últims anys de la meva vida.

Abans que aquesta malaltia em deixés en aquest estat, podia sentir la riquesa dels teus llavis sobre els meus. Tu ja no t’hi atanses. No et mereixes aquesta condemna i te’n vas anar emportant-te entre plors el llibre de «Tot et serà pres».  L’havíem discutit fa una pila d’anys a l’institut. Encara no sabíem que ens tocaria de tan a prop. Estàvem junts, des d’aleshores.

M’he quedat nu d’esperances quan sento per la televisió com discuteixen el tema de morir en dignitat. I parlen uns, i contesten els altres. I em sento com un titella entre reixes. M’amarga tragar ràbia.

Perdona. No volia implicar-te en la meva mort i que paguessis condemna. Vas escridassar-me, perquè no et veies capaç de fer-ho encara que sé que, en el fons, ho anhelaves tant com jo. Vaig parlar-te de patiment. Em mirares al ulls i, per un instant, vaig sentir inclús com em perforares de pensament. I vaig sentir-me viu amb aquesta mirada i vaig desitjar creure amb un ésser superior que se m’emportés en aquell segon.

Però no crec que ho faci si no ho ha fet ja. No hi crec, però confio en què se’ns obri un dret. Ja no puc més. I la ràbia, mentrestant va pujant, mar endins. Te’n recordes de la pel·lícula d’Amenábar que vam veure plegats al sofà?  Una trucada ens va interrompre abans d’acabar-la. Havia mort el teu tiet i vam haver de vestir-nos i anar al tanatori. Una crua malaltia se l’havia emportat. A mi m’ha deixat presoner de remors i ja m’és impossible remar en aquesta mar.

Corren rumors que possiblement s’aprovi l’eutanàsia. I em salta el cor al imaginar-te novament. Et veig amb una perla brillant de mirada, perdent-se entre un dèdal de pols, entre camins que s’entrecreuen. Potser ens retrobarem en una altra galàxia un setze de febrer d’un any llunyà. Però per ara jo vull un últim batec i decidir amb llibertat.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .

A %d blogueros les gusta esto: