Avui la Mercè està mirant per la finestra i es pregunta de què va servir tot allò. En realitat, sí que ho sap. Però li agrada reflexionar primer.
El seus tres cosins ara ja no es parlen.
Ni el covard, ni el torrat, ni el «pringat». La Mercè els va batejar així des de que van començar a barallar-se.
Són festes del poble i ningú la traurà a ballar. Fa temps que tampoc necessita que algú la inviti a ballar. Ella es val per sí mateixa. Però, qui voldrà ballar en aquestes festes d’aquest poble de mala mort? Pocs i malavinguts!
Els ocells han abandonat el seu cant des de que la tardor ha començat per tenyir-ho tot de groc. Aquest color personalment no li agrada i creu que exemplifica el que deu estar pensant ara a la rajola el seu cosí. Mentre el covard fugia i, el torrat el suplantava i continuava amb la seva inhabilitat de política portada a l’extrem, van agafar pres al «pringat». No va posar resistència, però el temps va continuar passant i segur que va acabar odiant el color groc, perquè cada dia li tocava vestir-se amb aquesta roba. Amb el presumit que era!
L’estel de mig poble s’ha apagat ja. Tanta efusió amb el que brillava temps enrere onejant al vent. Fins i tot s’ho van arribar a creure. Ara només queda oblidar, perquè tot allò no tenia ni cap ni peus. Això també ho pensa la Mercè que, a pesar de no compartir les seves idees va conviure amb els tres cosins als estius de la seva infància. I en l’actualitat, es parla amb tots ells i amb les seves dones.
Pensa que amb quin embolic més gran es van posar i el que es van arribar a dir. Si pogués tornar enrere… Però sap que no és possible i només queda rectificar. Sona el telèfon. L’agafa. És el Salvador, el seu cosí més gran.
Com un corcó, cada catorze d’octubre li recorda que queda menys per a que el «pringat» acabi de complir condemna. I recorda, amb un punt de nostàlgia, les manifestacions amb les que van acudir plegats.
Avui la Mercè ha decidit no agafar-li el telèfon. Pensa que queda menys per al seu sant i vol anar a Barcelona a celebrar-ho. Segur que allí respirarà nous fums. I si encara li queden ganes de tornar al seu poble, quan la melangia l’escanyi més que suficient, ho farà. Reunirà els tres cosins: el covard, el torrat i el Salvador, l’instigador de tot allò. I tots quatre visitaran al «pringat».
La Mercè pensa que què complicada és la família! Ben mirat, des de la finestra s’hi veu encara bé i suficient per saludar la veïna, que està regant les plantes. Estan perdent fulles. Les grogues es tornaran marrons i acabaran caient, com els seus pensaments. A la fi, l’oblit és la millor solució. Però la veïna la recorda i li somriu des de la finestra.
®Helena Sauras
Mi mundo literario 