Dependència

No has tardat a decorar el meu cor d’agradables desitjos i, prefereixo abocar-me a aquesta agradable sensació. Però tu no hi poses cor. Estàs atabalada i tens pressa per acabar. Jo em quedo pensant que no hi tornaràs. Però a l’endemà, abans de les nou del matí,  tornes a despertar-me, a vestir-me i a pentinar-me els cabells. I fem els exercicis que em pertoquen.

Em pagues amb un somriure abans de tornar a marxar i jo et donaria calés que agafaries amb lentitud. És l’únic moment del dia que em veig capaç de tot. Però tu acabaries per deixar-los damunt la taula. El bàlsam que m’has posat per fer-me funcionar els músculs ja ha estat absorbit per la pell. I si em concentro, encara puc notar el seu aroma a l’ambient.

I ara m’agafa una punyent pena, perquè no soc res sense la calidesa de les teves mans que m’ajuden. Sense tu, cauria a un forat del que no m’aixecaria. I em sento com una trista marioneta on el destí s’encarrega d’anar-me prenent els fils dia a dia. Tinc por que un dia perdis les claus i ja no tornis. No podria obrir-te. I això que la porta del meu cor sempre estarà oberta per a tu.

M’he creat un paradís carregat de somriures per resistir, lluny de la dependència que em provoca la barrera del meu cos. Únicament per viure, mentre la vida avança de pressa. Cada segon, menys esperança, però tinc el caliu de la ciència que investiga. Sense ella, tot seria més feixuc. I també sense l’oportunitat de veure’t cada dia, que m’obren d’alguna manera aquestes ganes de viure, que m’empenyen a fer tot el que em mana l’equip mèdic.

Penso si no m’aferro a un impossible, i si alguna vegada podria tornar a la vida d’abans. Aquella que, en un determinat moment, podria arribar a seduir a una dona. M’era fàcil fer-ho. Ara fa temps que no puc. Des de l’accident, tot ha canviat. Tu em veus com una persona malalta i jo et veig com la joia més preuada de cada dia. Si no ens haguéssim conegut en aquestes circumstàncies, ¿m’hagués fixat amb tu? Possiblement no.

Abans em fixava amb l’embolcall i no amb l’interior. L’accident m’ha fet canviar i percebo les coses de manera diferent. Per això no entenc com pots tenir tanta pressa per acabar. O potser sí. Després de passar-te la teva jornada laboral entre pacients, una nena, el centre del teu cor, et reclama. I no vols tardar en anar a buscar-la a l’escola bressol ni cinc minuts.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.